Yolanda Arestegui i Jesús Cisneros, actors i productors, parella sobre l'escenari i a la vida real, arriben a Barcelona amb Rumores i Se infiel y no mires con quién , dues comedies que formen part del cartell de la primera edició de l'Arenas Festival. En acabar la presentació del festival, la Yolanda i en Jesús m'han concedit uns minuts per explicar-me què ens trobarem els que els anem a veure a la cúpula del Centre Comercial Las Arenas.
Aprofitant que la presentació s'ha fet al bar Happy Rock, situat dins el mateix centre comercial, escollim una taula, ens asseiem i comencem a parlar. Hi ha molta complicitat entre ells, es nota que es coneixen bé. A vegades, fins i tot acaben les frases un per l'altre.
 |
| Del 22 al 25 de Novembre del 2012 - Del 22 de gener al 3 de febrer de 2013 |
Rumores... El títol sembla pensat per a la societat espanyola. Espanya és un pais en el que es rumoreja molt i on a la gent li agrada fer safareig amb els veïns...
(Riuen)
Yolanda: Jo crec que és una cosa internacional. El tema dels rumors és cosa de Neil Simon, un autor al que adorem. De fet, vam començar el nostre camí com a productors amb una altra obra seva que era Descalzos por el parque. Però és veritat que al traslladar-la aquí vam descobrir que a tot el món existeixen les mateixes pinzellades dels personatges. Jo crec que és això el que ven molt bé Neil Simon i l'obra Rumores, que qualsevol persona que l'estigui veient pot pensar: “M'assemblo o tinc una amiga o un amic que s'assembla o em recorda a aquest personatge!” i per això està molt bé.
Rumores és una obra en la que res és el que sembla... perquè els lectors es facin una idea del que es trobaran, ens podeu explicar breument l'argument de l'obra?
Y: Podem explicar només el principi de l'argument perquè sinó descobrim tot el pastís.
Llavors “només el principi”, per despertar-los la curiositat...
Jesús: Doncs mira, tot és perquè ens convoca el tinent d'alcalde de Madrid a la festa del seu desè aniversari de boda i la primera parella en arribar som la Marina i en Raúl Navarro. I estan arribant a la casa i escolten un tret. Llavors entren precipitadament a la casa i es troben amb que el....
Y: el tinent d'alcalde de Madrid és el que ha rebut un impacte de bala.
J: I a partir d'aquí, el que volen aquests personatges és amagar-ho...
Y: Clar perquè, a més a més, políticament pensen: “Deu meu!”...
J: "Si ha sigut un intent de suicidi, malament!, si ha sigut que la seva dona l'ha volgut assassinar, malament!”
Y: Aleshores, per voler encobrir el que encara no sabem que ha passat, cada cop ho emboliquem més. Amb cada convidat que arriba ho anem enredant.
J: I els altres amb els altres i així es va enredant la troca.
Y: És una delícia. Fer-la és una delícia.
J: I també, Neil Simon el que fa molt bé és dibuixar molt bé als personatges i els posa en situació. Llavors, el més important és que hi ha moltíssima gent que es perd el que estem dient per la quantitat de riallades que hi ha.
Aquesta obra, Rumores, ja es va estrenar a finals dels 90 al TNC. En què es diferencia la vostra adaptació de la que es va fer aquí a Barcelona?
Y: No la vam veure eh! no la vam veure...
J: No la vam veure però si que és veirtat que hem parlat amb en Pau.
Y: Però crec que la van ambientar als anys 50 i era com en blanc i negre... I aquesta no, aquesta és actual. És una mica...
J: Vodevil. Nosaltres l'hem muntada com un vodevil, no com una comèdia. Les comedies poden ser més tranquiles.
Y: Aquesta obra propicía molt el vodevil perquè es juga molt amb les portes, les entrades i sortides, quan un apareix l'altre desapareix i això genera mal entesos com passa una mica a Se infiel... El que passa és que no s'assemblen en res les obres. I l'hem tractada una mica com vodevil i una mica com teatre, tot i que a vegades fa por dir-ho, tradicional. Ho hem volgut fer convencional i tradicional. Em fa una mica de por però és veritat! Després dels anys i tal, de sobte decidim que aquest cop toca fer-ho tal qual. Un decorat corpori amb una escala que hi pugéssim o baixéssim les vegades que ho féssim, no es mogués. Amb aquestes coses sembla que volíem tirar la casa per la finestra. Jo n'estic molt contenta i orgullosa.
Heu parlat de les entrades i sortides dels actors. Sou 10 actors en total. En algun moment coincidiu els 10 a l'escenari?
(Es miren còmplices i responen al mateix temps) Y/J: Si!
Ha de ser complicat, una cosa arriscada, tanta gent dins d'un escenari i que ningú es trepitgi, que ningú es tapi...
J: Està molt bé perquè hi ha una escenografia espectacular per la qual cosa...
Y: I els assaigs van ser durs! També tenim la sort de treballar amb actors meravellosos als que admirem molt, de veritat. Però és que, a sobre, ja hi hem treballat abans i si han pujat a aquest carro és precisament per la confiança i per l'estima que ens tenim i per el bon equip que fem, perquè junts treballem molt de gust. I jo crec que això el públic ho nota moltíssim, sobretot en comèdia. Veure que hi ha una complicitat, que ens coneixem, que ens admirem, és com una barreja de coses que és un goig per nosaltres i per al públic. Molta gent diu: “Ostres! És que dóna la impressió que a sobre us ho passeu fenomenal!” I és veritat.
Aquest és un dels avantages de treballar amb amics.
J: Clar! I amb gent que admires. Estem parlant de l'Antonio Vico, l'Isabel Gaudí, la Carmen Navarro, la Cristina Peña... tots són rostres molt coneguts de diferents sèries i hem coincidit tant en teatre com en sèries.
Y: Són gent meravellosa.
I si parlem del públic, tu (Jesús) a la roda de premsa has dit que consideraves que aquestes comedies, tant Rumores com Sé infiel y no mires con quién, combregarien molt bé amb el públic d'aquí de Barcelona.
J: Totalment
Y: Jo crec que el que passa és que aquí es fa molt vodevil. Tot i que, per a mi, el públic és el mateix a tot arreu, si que és veritat que té com una pinzellada de coses que hem vist, són semblants o que tenen un aire... i jo crec que funcionaran molt bé.
J: Sobretot al públic català li agrada molt la comèdia vodevil, el fet que es vagi enredant tot, els ritmes trepidants, les riallades...
Y: Quan vam començar a fer Se infiel..., que hi havia algú al que li feia por la paraula vodevil, jo creia profundament que s'havia de rescatar aquesta paraula. Fer vodevil és molt difícil, molt difícil. Estar amb l'energia que s'ha d'estar, una mica passat de rosca, mantenir-ho tota l'estona... és molt difícil. I que el públic entri des del començament a una cosa que està veient i s'hi quedi fins al final... És una energia diferent. Els que han fet teatre ho han de saber, els que fan vodevil per primera vegada... al·lucinen! Tot allò que sembla desordre només s'aconsegueix amb assaigs i disciplina. Això està molt bé.
Què tenen aquestes comedies que atrauen tant al públic i sobretot al públic jove? Que tu (Yolanda) també has parlat d'això.
Y: Hi ha molta gent jove a la que li fa cert respecte anar a teatre. Sembla que no els hi fa por anar a veure monòlegs... Ei! que m'encanta! perquè és una forma d'entrar al teatre i ho respecto moltíssim això; però els hi fa molta por fer el següent pas i pensen: “Si no m'hi porta algú, jo amb els amcis al teatre...” i aquí ho hem aconseguit. Ho hem aconseguit amb Sé infiel... i ho hem aconseguit amb Rumores. I llavors han portat als pares de les xicotes, als seus pares, als tiets... i això és un plaer perquè t'esperen fora i et diuen: “És que jo vaig venir...”.
És a dir, la gent repeteix!
Y: Si, si, hi ha gent que si.
I treballant amb públic, algun cop us ha passat d'escoltar comentaris de la gent? Perquè la gent desde les butaques fa comentaris de l'obra, les escenes...
Y: Si
I és complicat contenir-se, no riure, no contestar...?
Y: És molt difícil perquè...
J: Perquè se t'escapa el riure!
Y: I perquè a vegades, fins i tot abans que nosaltres diguem una frase o una paraula, l'hem escoltat a to i t'entren ganes de dir: “Això! Això és el que anava a dir!” però clar, no pots i llavors, si, hi ha hagut moments durs d'haver d'aguantar-te perquè t'entra el riure.
Clar! I més si repeteixen! Que com que ja ho han vist s'anticipen.
Y: Si, però a més a més hi ha gent que per lògica... És com que ells abans ja saben el que aquell personatge dirà. És com quan apareix un personatge a escena ells ja saben que la cosa s'enredarà encara més.
Ja per acabar. Mirant cap al futur, teniu algun altre projecte a la vista?
J: Estem encantats! Ara mateix tenim tres obres de gira, aquestes dues i Violines y trompetas, i per ara no podem abarcar res més. A més, Rumores encara ha de tornar a Madrid, per la qual cosa encara té una longevitat, i Se infiel... la segueixen demanant a tot arreu. A Madrid no la tornarem a fer però possiblement aquí, a Barcelona, la tornem a portar. És una obra que agrada molt. A Madrid hi hem estat quatre temporades.
I a nivell televisiu?
Y: A nivell televisiu jo he acabat ara de rodar a Bandolera i ara en principi res... teatre! Ara teatre, teatre.
Què és més agraït, treballar en teatre o en televisió?
Y: Jo et puc dir que a mi m'apassionen les dues coses. És veritat que em vaig preparar per a fer teatre perquè quan vaig estudiar era el que ens ensenyaven, però llavors quan vaig descobrir la televisió... És una altra cosa! És que no tenen res a veure! El teatre és meravellós, el contacte amb el públic és màgic; però llavors la televisió és molt fresca, no hi ha assaigs. Ara que és una sèrie diària, és tot tan ràpid que és com el vertigen aquell que dius: “Oh!” i sempre penses: “Què em passarà? Què em passarà?”. A mi m'agrada molt també.
Moltíssimes gràcies. Que tingueu molta sort a l'Arenas Festival amb les dues obres.
Y: Però ens vindràs a veure no?
Vindré!
Y: Perfecte! Doncs llavors ja ens dius què tal!
Ho faré! Moltíssimes gràcies!
Y/J: Gràcies a tu!
I amb aquest comiat tan càlid els deixo acabant-se la cervesa i me'n vaig pensant com xalaré el dia que els vegi sobre l'escenari.
Y: No la vam veure eh! no la vam veure...
J: No la vam veure però si que és veirtat que hem parlat amb en Pau.
Y: Però crec que la van ambientar als anys 50 i era com en blanc i negre... I aquesta no, aquesta és actual. És una mica...
J: Vodevil. Nosaltres l'hem muntada com un vodevil, no com una comèdia. Les comedies poden ser més tranquiles.
Y: Aquesta obra propicía molt el vodevil perquè es juga molt amb les portes, les entrades i sortides, quan un apareix l'altre desapareix i això genera mal entesos com passa una mica a Se infiel... El que passa és que no s'assemblen en res les obres. I l'hem tractada una mica com vodevil i una mica com teatre, tot i que a vegades fa por dir-ho, tradicional. Ho hem volgut fer convencional i tradicional. Em fa una mica de por però és veritat! Després dels anys i tal, de sobte decidim que aquest cop toca fer-ho tal qual. Un decorat corpori amb una escala que hi pugéssim o baixéssim les vegades que ho féssim, no es mogués. Amb aquestes coses sembla que volíem tirar la casa per la finestra. Jo n'estic molt contenta i orgullosa.
Heu parlat de les entrades i sortides dels actors. Sou 10 actors en total. En algun moment coincidiu els 10 a l'escenari?
(Es miren còmplices i responen al mateix temps) Y/J: Si!
Ha de ser complicat, una cosa arriscada, tanta gent dins d'un escenari i que ningú es trepitgi, que ningú es tapi...
J: Està molt bé perquè hi ha una escenografia espectacular per la qual cosa...
Y: I els assaigs van ser durs! També tenim la sort de treballar amb actors meravellosos als que admirem molt, de veritat. Però és que, a sobre, ja hi hem treballat abans i si han pujat a aquest carro és precisament per la confiança i per l'estima que ens tenim i per el bon equip que fem, perquè junts treballem molt de gust. I jo crec que això el públic ho nota moltíssim, sobretot en comèdia. Veure que hi ha una complicitat, que ens coneixem, que ens admirem, és com una barreja de coses que és un goig per nosaltres i per al públic. Molta gent diu: “Ostres! És que dóna la impressió que a sobre us ho passeu fenomenal!” I és veritat.
Aquest és un dels avantages de treballar amb amics.
J: Clar! I amb gent que admires. Estem parlant de l'Antonio Vico, l'Isabel Gaudí, la Carmen Navarro, la Cristina Peña... tots són rostres molt coneguts de diferents sèries i hem coincidit tant en teatre com en sèries.
Y: Són gent meravellosa.
I si parlem del públic, tu (Jesús) a la roda de premsa has dit que consideraves que aquestes comedies, tant Rumores com Sé infiel y no mires con quién, combregarien molt bé amb el públic d'aquí de Barcelona.
J: Totalment
Y: Jo crec que el que passa és que aquí es fa molt vodevil. Tot i que, per a mi, el públic és el mateix a tot arreu, si que és veritat que té com una pinzellada de coses que hem vist, són semblants o que tenen un aire... i jo crec que funcionaran molt bé.
J: Sobretot al públic català li agrada molt la comèdia vodevil, el fet que es vagi enredant tot, els ritmes trepidants, les riallades...
Y: Quan vam començar a fer Se infiel..., que hi havia algú al que li feia por la paraula vodevil, jo creia profundament que s'havia de rescatar aquesta paraula. Fer vodevil és molt difícil, molt difícil. Estar amb l'energia que s'ha d'estar, una mica passat de rosca, mantenir-ho tota l'estona... és molt difícil. I que el públic entri des del començament a una cosa que està veient i s'hi quedi fins al final... És una energia diferent. Els que han fet teatre ho han de saber, els que fan vodevil per primera vegada... al·lucinen! Tot allò que sembla desordre només s'aconsegueix amb assaigs i disciplina. Això està molt bé.
Què tenen aquestes comedies que atrauen tant al públic i sobretot al públic jove? Que tu (Yolanda) també has parlat d'això.
Y: Hi ha molta gent jove a la que li fa cert respecte anar a teatre. Sembla que no els hi fa por anar a veure monòlegs... Ei! que m'encanta! perquè és una forma d'entrar al teatre i ho respecto moltíssim això; però els hi fa molta por fer el següent pas i pensen: “Si no m'hi porta algú, jo amb els amcis al teatre...” i aquí ho hem aconseguit. Ho hem aconseguit amb Sé infiel... i ho hem aconseguit amb Rumores. I llavors han portat als pares de les xicotes, als seus pares, als tiets... i això és un plaer perquè t'esperen fora i et diuen: “És que jo vaig venir...”.
És a dir, la gent repeteix!
Y: Si, si, hi ha gent que si.
 |
| Escenes de "Rumores" |
I treballant amb públic, algun cop us ha passat d'escoltar comentaris de la gent? Perquè la gent desde les butaques fa comentaris de l'obra, les escenes...
Y: Si
I és complicat contenir-se, no riure, no contestar...?
Y: És molt difícil perquè...
J: Perquè se t'escapa el riure!
Y: I perquè a vegades, fins i tot abans que nosaltres diguem una frase o una paraula, l'hem escoltat a to i t'entren ganes de dir: “Això! Això és el que anava a dir!” però clar, no pots i llavors, si, hi ha hagut moments durs d'haver d'aguantar-te perquè t'entra el riure.
Clar! I més si repeteixen! Que com que ja ho han vist s'anticipen.
Y: Si, però a més a més hi ha gent que per lògica... És com que ells abans ja saben el que aquell personatge dirà. És com quan apareix un personatge a escena ells ja saben que la cosa s'enredarà encara més.
Ja per acabar. Mirant cap al futur, teniu algun altre projecte a la vista?
J: Estem encantats! Ara mateix tenim tres obres de gira, aquestes dues i Violines y trompetas, i per ara no podem abarcar res més. A més, Rumores encara ha de tornar a Madrid, per la qual cosa encara té una longevitat, i Se infiel... la segueixen demanant a tot arreu. A Madrid no la tornarem a fer però possiblement aquí, a Barcelona, la tornem a portar. És una obra que agrada molt. A Madrid hi hem estat quatre temporades.
I a nivell televisiu?
Y: A nivell televisiu jo he acabat ara de rodar a Bandolera i ara en principi res... teatre! Ara teatre, teatre.
Què és més agraït, treballar en teatre o en televisió?
Y: Jo et puc dir que a mi m'apassionen les dues coses. És veritat que em vaig preparar per a fer teatre perquè quan vaig estudiar era el que ens ensenyaven, però llavors quan vaig descobrir la televisió... És una altra cosa! És que no tenen res a veure! El teatre és meravellós, el contacte amb el públic és màgic; però llavors la televisió és molt fresca, no hi ha assaigs. Ara que és una sèrie diària, és tot tan ràpid que és com el vertigen aquell que dius: “Oh!” i sempre penses: “Què em passarà? Què em passarà?”. A mi m'agrada molt també.
Moltíssimes gràcies. Que tingueu molta sort a l'Arenas Festival amb les dues obres.
Y: Però ens vindràs a veure no?
Vindré!
Y: Perfecte! Doncs llavors ja ens dius què tal!
Ho faré! Moltíssimes gràcies!
Y/J: Gràcies a tu!
I amb aquest comiat tan càlid els deixo acabant-se la cervesa i me'n vaig pensant com xalaré el dia que els vegi sobre l'escenari.
Text: Vanesa Hereu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada